L’Assemblea Nacional Catalana

L’Assemblea Nacional Catalana d’avui (10 de Març) ha obert un camí volgudament pacífic i democràtic cap a la independència. Les 7.000 persones que aplegaven el Palau Sant Jordi han mostrat la voluntat de seguir un full de ruta que acabi el procés iniciat per les consultes i per la gran manifestació del 10 de Juliol de 2010. El full de ruta acaba amb la proclamació d’un estat català independent el 2014, després d’un referèndum on la població catalana s’ha de pronunciar.

Com assenyalaven Carme Sansa, Jaume Comas i els conductors i conductores de l’acte, el camí cap a la independència és ja una via normal, organitzada des de la societat civil, però que va guanyant partidaris dins dels partits polítics. Diferents intervencions i salutacions de personalitats i membres de entitats, han subratllat que l’ independentisme “no necessita d’un partit, sinó que s’ha d’expressar transversalment a cada partit”. Una posició interclassista i democràtica que vol canviar el sentit majoritari fins ara que era la via de desenvolupar un estatut d’autonomia. El desencís del procés de reforma del darrer estatut ha provocat aquest canvi. La presencia del secretari de l’UGT, Josep Maria Álvarez, donava també la pauta de normalitat de les organitzacions socials obreres.

Però no ens hem d’enganyar: hi ha una pugna entre la dreta i l’esquerra política. Les referències al que diu ara Jordi Pujol ambiguament, mostren com la burgesia i, concretament, CiU, intenten de nou arrabassar la bandera de Catalunya. I què van fer durant 23 anys de govern? De la part treballadora han participat sindicalistes i alguns representants polítics, però no s’ha arribat a proposar, per exemple, la defensa de la vaga general del dia 29 front a la greu contrareforma laboral que han pactat CiU i PP. Per que les correctes i justes paraules que ha recitat Sergi López afirmant una “Catalunya més justa socialment i solidària” siguin realitat en un estat independent cal que la bandera de la llibertat de Catalunya la portin les classes treballadores.

Per això, més que mai davant aquesta estafa de crisi, i davant la ofensiva salvatge de la patronal i els seus partits, cal que les esquerres plurals de Catalunya trobin ràpid el camí per fer-hi un front comú, una aliança que doni unes perspectives de progrés i de igualació a Europa per la banda alta. Es hora de que el camí cap a la independència entri en normalitat dins de les esquerres i prenguem d’una vegada la iniciativa a una burgesia botiflera que traeix el benestar de la gent de Catalunya i desvia l’atenció cap un pactisme sota el paraigua de la burgesia espanyola.
El que ara pot unir la gent treballadora i totes les esquerres és la lluita per fer efectiu el dret a decidir de Catalunya el 2014.

*Alfons Bech