Torno a ser lliure, seguim treballant per poder viure sense capitalismeDesprés de 65 dies empresonat sense ser jutjat, l'audiència de Barcelona ens ha donat la raó en quana que la mesura de presó provisional sense fiança, empresa pel jutjat nº 29 era excessiva.
L'auto de l'audiència, insisteix però en el risc de fuga, parlant de declaracions meves contradictòries, sense voler reconèixer que es va tractar d'un procés en que vaig decidir tornar assumint-ne les conseqüències coincidint amb la publicació Podem! del 17 de març.
L'audiència contradiu clarament el que havia dit el jutjat d'instrucció nº 29, així si aquell deia, sense avergonyir-se'n, que un motiu per "fugar-me" és que no tenia arrelament social, aquesta diu ara que tinc "una xarxa de connexions" a la meva disposició, per marxar o per situar-me en parador desconegut, sense sortir del país. Així doncs l'audiència de Barcelona s'ha inventat "l'excés d'arrelament social" com a motiu per a prendre mesures cautelars.
En que quedem?
Encara que l'audiència ens hagi donat la raó parcialment, els 65 dies tancat, no me'ls treu ningú.
Tot i així, el meu pas per la presó ha estat una experiència enriquidora, que m'ha servit per aprendre per mi mateix, moltes coses del sistema penitenciari i de la realitat de les presons.
A nivell personal el dia a dia ha estat molt tranquil i no se m'ha fet massa dur, en part per la meva manera de ser, però també perquè no té res a veure entrar a la presó amb el suport social del que gaudeixo, que entrar-hi com el 99,9% dels interns, com a persones anònimes o senyalades com a pàries. S'ha volgut evitar que veiés, el que és la presó realment, però la meva observació i les estones compartides amb d'altres companys, m'han servit per fer-me'n una idea prou aproximada de la indefensió i la vulneració de drets fonamentals, que viuen els milers de persones recluses, en el nostre país, una falta de drets molt per sobre, del que en diuen les lleis vigents. La presó no compleix la funció de reinserció que se li suposaria sino que accentua el desarrelament social i falta de perspectives dels que hi són tancats. Aquesta experiència espero que em serveixi doncs, per poder contribuir a la defensa dels drets fonamentals dels reclusos i a crear debat social sobre la presó i les seves alternatives.
A més de criticar els fonaments d'aquesta decisió que ha posat preu a la meva llibertat, la fiança de 50.000 euros la considero excessiva també en la quantitat. Nomes cal mirar l'arxiu de les fiances demanades en d'altres suposats delictes, per adonar-se que és una xifra discriminatòria per motius d'idees. Tot i així, entre la gent que em dòna suport, algunes persones individuals que no volen dir qui són, l'han dipositat ràpidament. La gent que em dona suport considera que soc més útil al carrer que a la presó i és per això que tan ràpidament, m'han alliberat. Els ho agraeixo i assumeixo aquesta confiança dipositada en mi.
Tot i així convé aclarir que d'aquests diners els bancs no en veuran res, perquè no són meus i que en ser una fiança no es tracta de donacions, sino de dipòsits que seran retornats a aquestes persones després del judici.
Aquests dipòsits es traslladaran properament, a la banca ètica i cooperativa Fiare, de manera que en el jutjat només hi quedarà l'aval bancari corresponent que estem tramitant que aporti aquesta entitat. Serà d'aquesta manera com farem que la nostra resposta a aquesta mesura econòmica sigui coherent amb els objectius de la insubmissió bancària: aprofitant-la per reforçar el primer projecte alhora ètic i cooperatiu del nostre país.
El procés d'instrucció continua i pot ser llarg. Si els bancs em volen jutjar, la ciutadania jutjarà a la banca. Com s'ha demostrat en aquests 65 dies empresonats, per cada cop seu, el que faran serà amplificar la força de les nostres denuncies, el significat dels nostres arguments i la coherència dels nostres actes. Buscant un càstig exemplar, el que han fet és reforçar un exemple que inspira.
Quan la voracitat i falta d'escrúpols de la banca ha quedat el descobert i ha fet de desencadenant de la greu crisi económica actual, una majoria social, considera que els lladres són els bancs i volen per mi l'absolució.
A partir d'ara, s'obre una nova etapa en que defensaré les meves idees en llibertat, tal i com anava a fer a partir del 17 de març. Dos mesos després, em reincorporo tant activament com sempre als moviments socials, i especialment a la xarxa pel decreixement i al col·lectiu crisi. Tenim molta feina per endavant per extendre els projectes presentats en la publicació podem!. I juntament amb centenars de companys i companyes, ens implicarem amb totes les nostres forces perquè el proper 17 de setembre, pugui ser un nou punt d'inflexió per a demostrar que podem viure sense capitalisme, i per visibilitzar la gran quantitat de persones que cada vegada més, volem viure d'una manera alternativa a la que imposa el sistema dominant i que ho estem començant a fer.
A nivell global, el temps passa i per més forts que són els arguments, per més clares que es manifesten les evidències, per més actors socials que ho reclamen, ningú a la classe política, gosa entrar públicament en el debat sobre si el creixement hauria de seguir sent un fi de l’economia en si mateix. En lloc de canviar el model económic perquè no necessiti créixer, es parla de canviar de model de creixement i es practiquen mesures que només tendeixen a perpetuar-lo. Es subvenciona la compra de cotxes, mentre cada cop més gent aturada pateix per poder menjar i tenir lloc on dormir. Així, s'està desaprofitant l'ocasió per a iniciar una transició cap un model econòmica i ecològicament viable. Si no ho fan ells ho haurem de fer nosaltres.
Si la classe política desvia l'atenció ens haurem de centrar. Ja n'hi ha prou de de falses promeses, de corrupteles i d'insults entre partits. Ja n'hi ha prou de cobardia i de càlculs electorals a curt plaç. Per què no parlem de com podem fer viable la nostra societat pel 2012, de manera que ho sigui també pel 2020 i el 2040?
Mentre les institucions públiques no reaccionin i continuin actuant segons la llei del silenci per tot el que no sigui el pensament únic capitalista, només tenim una opció i és la d'actuar directament; la de transformar la societat des de baix, des de l'autoorganització social.
La repressió no ens tallarà les ales. El poder no és tal sense obediència, ni sense por. Cada vegada som més les persones valentes i ens estem organitzant.
Enric Duran
Per poder contar amb un país i un paisatge més sostenible cal el desenvolupament de polítiques que afavoreixin el transport públic per davant del transport privat. En la nostra comarca coneixem bé les mancances d’un bon transport públic que hauria de ser enxarxar i no radial. En cal una xarxa d’infraestructures per a la mobilitat de les persones molt més social que la que avui tenim.
