Clau Roent

D’ençà l’actualització de l’Acord d’Entesa, les polítiques més importants del govern, i les perspectives senyalades pel president Montilla (reforma laboral, congelació salaris), son de pacte de país o nacional amb la dreta catalana, amb CiU. La LEC, part dels ERE’s, 4rt Cinturó-Rbla Vallès, MAT, Incineradoresresidus, Repressió-Mossos, Xecs, Sanitat, o de pidolar al govern espanyol un Finançament, ajornat mes a mes sense mobilització.


Són alguns elements que em fan plantejar que el pacte signat s’ha esgotat abans de començar. Per tant ens cal un gir cap a l’esquerra en comptes d’un gir a posar-se en mans de la socialvengència. La nostra base social també ens envia copiosos signes que ens cal un canvi i profund. Convé esmentar que a EUiA una part de l’afiliació discrepa de l’actualització de l’Acord d’Entesa, i una altra dubte. Fins i tot que el que allà s’ha signat sigui coherent amb la 5ª Assemblea Nacional.
Els governs ZP i Montilla van en fase terminal, agònica; si més no sense perspectives de polítiques d’esquerres diferents i confrontades a les directius conservadores de la UE.
Sinó hi ha mobilització, un govern de les esquerres resta gairebé com hostatge de l’hegemonia pràctica de la dreta.
Una esquerra adaptada, temorenca, gestora de polítiques de dretes, es castra, i no engendra solucions d’esquerra. Això contribueix a desanimar i desmobilitzar la ciutadania treballadora i popular.
Els govern no són un clau roent per a resistir l’hegemonia dretana sinó mobilitzen. O hi ha mobilització, lluita, proposta real d’esquerres, o no hi ha govern que s’ho valgui. El xantatge a la consciència amb el “ve el llop” més aviat afavoreix l’immobilisme, mentre no resol pas el problema de fons, ni el diari.
No vull a la dreta ni en pintura. Per això mateix es inacceptable adaptar-se a ella, pactar amb ella, y gestionar polítiques d’ella; pactes que l’afavoreixen i perjudiquen a la gent treballadora. A voltes es justifica això com a mal menor, o en alguns beneficis secundaris par a la gent, o fins i tot per a l’organització.



El cas és que no parlo de quan s’aconsegueix una conquesta o un be popular. Tracto de polítiques a les que s’oposen els sindicats, les associacions veïnals, les entitats cíviques democràtiques, l’estudiantat, les plataformes reivindicatives al territori, i la consciència de la gent activa.
L’orientació de “solucions d’esquerres” ens obliga a canviar el rumb de la política.

http://euia.cat/butlleti/articles/francesc_12_06_09.pdf

*Francesc Matas Salla

Sangoneres

La crisis es profunda, desbocada, i no ha tocat pas fons; encara es profunditzarà.

Demà 14 M, volem la manifestació “Plantar cara a la crisi” com una posada de llarg. Cal escalfar motors i lubrificar tots els engranatges per una mobilització sostinguda, generalitzada, unitària i potent. Sinó els Senyors de la crisi la faran pagar, i ben cara, fins l’última gota de sang, a la gent treballadora. A aquestes sangoneres de la crisi no els afecta els planys del president Montilla pidolant finançament, sinó la mobilització treballadora.

Les demandes sindicals són clares. Ara, ens cal posar èmfasi en que la crisi la pagui qui l’ha provocat, qui ha fet beneficis extraordinaris durant les últimes dècades, i si mes no qui te els diners, és a dir les grans empreses multinacionals i les primeres fortunes d’arreu.

Es participa de la il·lusió de sostenir el capital d’empreses i bancs per assegurar els llocs de treball. I els 3,5 milions i mig de persones aturades? És inacceptable. Planeja el miratge de que la crisis passarà i aviat tot tornarà a ser com abans. Els governs alimenten amb diners les sangoneres, aproven els EROs, compleixen lleis sensibles als poders econòmics, abaixen la fiscalitat, i incompleixen les que afavoreixen un xic els aspectes socials (Dependència, Educació, Universitats, Finançament, Infraestructures, Salut, Recerca, Contractes precaris, Contra la violència masclista, etc.).

Mentre la gent treballadora no s’arrenqui les sangoneres que l’escolen, seguiran xuclant i exhaurint els fruits del treball.

Hem de començar a plantar cara, a les empreses, al carrer, i també posant distància amb pactes, polítiques i governs que fan cas i beneficien les sangoneres.

Francesc Matas Salla

Barbes

Ve al cas del sotrac d’EBB (de 3 a 1 diputat) allò de “cuando las barbas del vecino veas cortar pon las tuyas a remojar”.

Somiar o emmirallar-se amb l’oasi català pot ser més temptador que prendre nota del destret i aprendre’n les lliçons per corregir l’orientació política. La davallada d’EBB no és pas cap miratge. És un nou cop, prou dur, que em dol i colpeix profundament. I, malgrat les grans diferències, no puc menys de veure-hi com aflora la crisis d’una esquerra que no troba el camí d’impulsar la mobilització social, i representar les seves necessitats als Parlaments i Municipis.
IU no sembla pas que hagi tocat fons, si més no en la davallada electoral. Encetar el procés de refundació esdevé cabdal.

Els milions de gent aturada alerta de qui i com s’està pagant la crisis dels capitalistes. En la destrucció de llocs de treball, quan els EROs es reprodueixen, el govern tripartit es percep com còmplice del capital de les empreses. La Generalitat resta paralitzada alhora d’aconseguir el finançament establert a l’Estatut. A l’Ensenyament, a la Universitat, a l’Habitatge de lloguer, als Transports públics, Sanitat, Cinturons, les polítiques d’esquerres, ni que siguin amb el vernís social-liberal, es sotmeten una i altre vegada a les imposicions dels poders econòmics, via pactes nacionals o dels fets consumats.

La renovació de l’Acord d’Entesa de progrés, és potser l’element que podem aprofitar per denunciar àmpliament el continuisme nefast de les polítiques hegemonitzades pel “montillisme”. Proposem un gir a l’esquerra (de debò, si us plau) de l’Acord d’Entesa, o som hostatges de la gestió continuista possibilista?

Ens cal reflexionar si no comença a ser temps de cercar distància i diferència amb les polítiques i amb el govern.

Francesc Matas Salla