Clau Roent

D’ençà l’actualització de l’Acord d’Entesa, les polítiques més importants del govern, i les perspectives senyalades pel president Montilla (reforma laboral, congelació salaris), son de pacte de país o nacional amb la dreta catalana, amb CiU. La LEC, part dels ERE’s, 4rt Cinturó-Rbla Vallès, MAT, Incineradoresresidus, Repressió-Mossos, Xecs, Sanitat, o de pidolar al govern espanyol un Finançament, ajornat mes a mes sense mobilització.


Són alguns elements que em fan plantejar que el pacte signat s’ha esgotat abans de començar. Per tant ens cal un gir cap a l’esquerra en comptes d’un gir a posar-se en mans de la socialvengència. La nostra base social també ens envia copiosos signes que ens cal un canvi i profund. Convé esmentar que a EUiA una part de l’afiliació discrepa de l’actualització de l’Acord d’Entesa, i una altra dubte. Fins i tot que el que allà s’ha signat sigui coherent amb la 5ª Assemblea Nacional.
Els governs ZP i Montilla van en fase terminal, agònica; si més no sense perspectives de polítiques d’esquerres diferents i confrontades a les directius conservadores de la UE.
Sinó hi ha mobilització, un govern de les esquerres resta gairebé com hostatge de l’hegemonia pràctica de la dreta.
Una esquerra adaptada, temorenca, gestora de polítiques de dretes, es castra, i no engendra solucions d’esquerra. Això contribueix a desanimar i desmobilitzar la ciutadania treballadora i popular.
Els govern no són un clau roent per a resistir l’hegemonia dretana sinó mobilitzen. O hi ha mobilització, lluita, proposta real d’esquerres, o no hi ha govern que s’ho valgui. El xantatge a la consciència amb el “ve el llop” més aviat afavoreix l’immobilisme, mentre no resol pas el problema de fons, ni el diari.
No vull a la dreta ni en pintura. Per això mateix es inacceptable adaptar-se a ella, pactar amb ella, y gestionar polítiques d’ella; pactes que l’afavoreixen i perjudiquen a la gent treballadora. A voltes es justifica això com a mal menor, o en alguns beneficis secundaris par a la gent, o fins i tot per a l’organització.



El cas és que no parlo de quan s’aconsegueix una conquesta o un be popular. Tracto de polítiques a les que s’oposen els sindicats, les associacions veïnals, les entitats cíviques democràtiques, l’estudiantat, les plataformes reivindicatives al territori, i la consciència de la gent activa.
L’orientació de “solucions d’esquerres” ens obliga a canviar el rumb de la política.

http://euia.cat/butlleti/articles/francesc_12_06_09.pdf

*Francesc Matas Salla