Exigim que es tingui el màxim de respecte cap a les dones assassinades. Elles són les víctimes. Considerem que tots els esforços s’han de centrar en els recursos i les previsions per reduir aquest dany estructural masclista.Ho dic en relació de la manera que la premsa i certs poders públics insisteixen en preguntar-se perquè LES DONES NO DENUNCIEN. Ressalten que només tres de les assassinades havien denunciat, com si això fora el problema o la solució.
No volem victimitzar ara de nou a les dones que no havien denunciat hi han estat assassinades. Apareix com si fos una culpa en comptes de senyalar clar i sempre el torturador i l’assassí. L’home que mata. És una qüestió que varem guanyar en la Llei catalana. Per gaudir dels recursos no es necessària la denuncia a mossos. Les dones poden accedir a la informació, recuperació, i ajudes per tal de poder sortir del cercle de violència i allunyar-se del seu botxí.
Podem fer molt per TRENCAR EL SILENCI. La denúncia es un pas que les dones han de meditar molt. Un acte irreversible en el que necessiten el suport de totes les institucions, el suport social del seu entorn. La problemàtica entorn a les denuncies no pot amagar en cap moment que els recursos de prevenció que es destinen, per importants que són, també resulten absolutament insuficients.
L’alarma sobre les denuncies tampoc pot representar noves excuses explicatòries del perquè els homes maten a les seves dones. Les maten encara massa impunement. Les dones patim aquesta violència estructural del masclisme. Això és la causa i el problema a eradicar.
Montserrat Vilà Planas
19 d'abril de 2010. (A la concentració contra la violència de gènere del tercer dilluns de mes a la Plaça de Sant Jaume).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada